Triticum turgidum ssp. dicoccum

Camp d’espelta bessona a Gallecs, Barcelona (Albert Bruno,2017)

El Triticum turgidum ssp dicoccum, també conegut, entre d’altres noms populars, com espelta bessona a Catalunya, escaña almidonera, escanda de dos carreras, pavia o trigo almidonero en altres regions de la península ibèrica, blé de Jérusalem a Francia, farro medio a Italia o Emmer a Dinamarca, Holanda, Anglaterra o Alemanya, es la varietat tetraploide domesticada més antiga i la única amb gra vestit. Al ser un blat tetraploide conté 28 cromosomes.

L’espelta bessona és un blat molt especial. Descendeix de la varietat silvestre de segona generació Triticum turgidum ssp. dicoccoides. Quan aquesta es va domesticar, primer es va obtenir l’espelta bessona i posteriorment van venir els blats durs. Durant uns 7000 anys va ser llargament conreada a Europa, mig orient i gran part d’Àsia. És una de les plantes més aviat domesticades, juntament amb l’espelta petita o l’ordi, i per tant, és una planta determinant en la història de l’agricultura. Avui dia el seu cultiu és residual, ocupa menys de l’1% de la superfície conreada de blat a nivell mundial.

El seu origen es situa en el Creixent Fèrtil, per la zona de Turquia oriental (1). D’aquí es va estendre el seu cultiu cap a part d’Àsia, Europa, nord d’Àfrica, Aràbia i el subcontinent indi. S’han trobat restes d’espelta bessona domesticada en molts jaciments arqueològics amb dates de fins a 7400 aC. A la península ibèrica va arribar al voltant del 5500 aC. Durant l’imperi romà, després de la invasió d’Egipte per Juli Cèsar, grans quantitats d’espelta bessona, coneguda com el blat del faraó, eren importades a Itàlia on va ser molt popular. S’utilitzava per fer pans, un tipus de porridge (puls), sèmola (Alica) i a la Toscana es segueix utilitzant avui dia com gra integral (farricello) per fer sopes tradicionals. També s’utilitza per fer focaccia en algunes àrees i per fer pasta.

A l’haver estat un gra tan àmpliament conreat durant molt de temps, presenta una àmplia varietat de formes, cadascuna d’elles adaptada a un territori i amb les seves particularitats pròpies. Bàsicament es poden establir 4 subespècies i a la península podem trobar la família Europea de les ssp. dicoccum. Totes elles tenen trets comuns que són els que l’han fet ser tan apreciada. Creix bé en sòls pobres i és resistent a les plagues, així com a la sequera. A més, les seves virtuts nutricionals són ben conegudes avui dia. És clar que trobem diferències entre varietats i entre llocs de cultiu i anys segons hagi estat el clima, etc. però en general podem dir que l’espelta bessona és:

  • Rica en proteïna, fluctuant entre el 8.5% i el 23% (2,3), més que moltes varietats modernes. La quantitat de gluten és molt variable però en general és menor que en els blats moderns i els durs, amb excepció d’algunes varietats d’espelta bessona providents de l’Índia, Iran o Itàlia (2). A més la força del seu gluten és en general menor que la de les varietats modernes (4) i és de fàcil digestió (2).
  • També és un gra que presenta una adhesió entre midó i proteïnes fluixa, per tant és un gra tou, més tou que els blats durs i que els blats tradicionalment panificables, el que resulta idoni per a la qualitat de la seva mòlta a la pedra (2).
  • Dels seus aminoàcids destaca el contingut en lisina i pel que fa a minerals destaquen el zinc i el seleni. És ric en fibra i en antioxidants, especialment en tocoferols i carotens (especialment luteïna), tot i que presenta major quantitat l’espelta petita, l’espelta bessona conté quantitats elevades. També destaca en vitamines del grup B, especialment tiamina i niacina (3).
  • Tot i que el genoma B codifica el mínim de α-gliadines, l’espelta bessona, en tenir 2 parells de cromosomes (AABB), presenta diferències genètiques respecte a l’espelta petita. És més inmunoreactiva que aquesta però menys que els blats moderns. Presenta pèptids immunotòxics que no estan presents a l’espelta petita. Cal tenir en compte que la presència d’aquests pèptids i la capacitat reactiva de l’espelta bessona varia àmpliament entre les seves varietats (5).
  • A totes les seves propietats cal sumar-li un índex i càrrega glucèmica baixos.

Tot i que a nivell de panificació no desenvolupa com un blat modern, el pa fet amb espelta bessona és un pa d’un color daurat ataronjat, dens, espès, amb alvèols petits i amb el seu característic sabor dolç. És deliciós. A l’Índia, per exemple, el sabor i aroma que aporta l’espelta bessona és apreciat com a signe de qualitat en la preparació de diversos aliments tradicionals (2). Tot i que no és el millor blat per fer pasta, aquesta es pot elaborar, de fet, es distribueixen a Itàlia pastes fetes amb espelta bessona.

Com sempre, si volem gaudir de les seves virtuts i potenciar els seus efectes beneficiosos per al nostre intestí, el millor és menjar el gra sencer o obtenir una farina 100% integral i fermentar-amb una bona massa mare per molt de temps. Per a les persones que no presenten intolerància al blat o especialment per a les persones que presenten intolerància al gluten no celíaca, l’espelta bessona és una molt bona opció per panificar-la sola o combinada amb altres blats antics. És difícil de trobar a les nostres fleques ja que hi ha molt pocs productors d’aquest blat i quan es troba, normalment són barreges amb blats moderns més o menys ben fermentats però dels que és millor fugir si es vol gaudir amb plenitud de les seves propietats.

Pans d’espelta bessona, Barcelona (Albert Bruno 2017)

Bibliografia

  1. Harlan JR, Zohary D. Distribution of Wild Wheats and Barley. Science. 1966;153(3740):1074-80.
  2. Zaharieva M, Ayana NG, Hakimi A Al, Misra SC, Monneveux P. Cultivated emmer wheat (Triticum dicoccon Schrank), an old crop with promising future: A review. Genet Resour Crop Evol. 2010;57(6):937-62.
  3. Čurná V, Lacko-Bartošová M. Chemical composition and nutritional value of emmer wheat (Triticum dicoccon schrank): A review. J Cent Eur Agric. Journal of Central European Agriculture; 2017;18(1):117-34.
  4. Pasha I, Anjum FM, Butt MS, Sultan JI. Gluten quality prediction and correlation studies in spring wheats. J Food Qual. 2007;30(4):438-49.
  5. Kucek LK, Veenstra LD, Amnuaycheewa P, Sorrells ME. A grounded guide to gluten how modern genotypes and processing impact wheat sensitivity. Compr Rev Food Sci Food Saf. 2015;14(3):285-302.

Iniciador, massa àcida i massa mare

Per començar, és important entendre que de llevats n’hi ha molts i molt diversos: estan a l’ambient, a la nostra pell, a les plantes, etc. Tots els llevats són fongs i cadascun té característiques diferents. Amb el temps, se n’han anat seleccionant diversos per fer diferents tipus de cervesa, de formatge, etc. El més conegut és el saccharomyces cerevisiae, popularment anomenat “llevat de forner” o “llevat de París”. Aquesta selecció té sentit quan busquem estandarditzar els procediments i obtenir sempre els mateixos resultats, sense ensurts. Per tant, interessa a una part de la indústria.

Per sort, també hi ha gent que fa cervesa, formatge o pa amb llevats no seleccionats ni controlats, una petita part d’artesans o empresaris amb ofici, que fugen de l’excés d’estandardització i busquen la singularitat.

A casa, podem treballar amb llevats no seleccionats i gaudir de les sorpreses i virtuts que ens ofereixen, sense els límits que ens imposa el ritme d’un negoci.

Els termes massa àcida i massa mare es fan servir moltes vegades indistintament, però podem dir que la massa àcida (sourdough starter en anglès) és la precursora de la massa mare. Les dues seran riques en llevats (gasificació, flonjor), flora bacteriana (sabors i aromes complexos) i àcids orgànics (acidesa i canvis vitals per a la nostra salut). La qualitat dels llevats i bacteris dependrà de l’origen i la qualitat de les matèries primeres. Si fem una massa àcida a casa, la farina aporta la majoria dels llevats, i uns quants provenen de l’ambient de casa.

Aquesta massa àcida la podem fer amb un preparat com el ferment iniciador biodinàmic deshidratat que és un preferment que conté llevats salvatges provinents dels eixams de les abelles i una flora bacteriana particular. Hi ha altres preparats deshidratats, la qualitat dels quals vindrà donada per la qualitat dels seus ingredients i pels processos a què hagin estat sotmesos.

Quan fem una massa àcida amb un preparat deshidratat, aportem llevats de la farina i sobretot del preparat. En el cas de l’iniciador biodinàmic, l’origen de les seves matèries primeres el fa molt especial.

Cada vegada que alimentem una massa àcida hi aportem nous llevats provinents de la farina. No passa res si alimentem amb farines diferents de l’original o de la que vam utilitzar la darrera vegada. El que sí que cal tenir en compte és que la flora bacteriana, provinent de la farina, de l’aigua i de la pell del forner, és determinant, i per això l’ origen del gra ha de ser net i el processat del gra en farina, de qualitat. Així, ens assegurem que aportem llevats i bacteris sans i profitosos.

En el cas d’una massa àcida iniciada amb preparat deshidratat biodinàmic, si fem una alimentació de manera incorrecta, els llevats dels eixams de les abelles es veurien progressivament desplaçats pels llevats que s’incorporen amb la farina. En el millor dels casos conviuran. Depenent de l’origen i la qualitat de la farina, aquests llevats seran més o menys actius, homogenis o diversos, així com la seva flora bacteriana. En el cas de tornar sempre a la massa àcida iniciada amb preparat deshidratat biodinàmic o un altre de qualitat, ens assegurem la presència majoritària i diversa dels llevats propis del preferment.

L’origen de l’iniciador deshidratat biodinàmic o el San Francisco o altres, ens ofereix una barreja de llevats i bacteris particular de la regió on ha estat produït.

Si alimentem correctament una massa mare també poden passar coses interessants que la facin única. Els individus que hi habiten s’hauran adaptat al medi particular i amb el temps, poden haver patit mutacions que els facin únics, una mica com les espècies trobades per Darwin a les illes Galápagos. Aquestes qüestions són font d’estudi en l’actualitat.

El següent diagrama mostra dues maneres, de diverses que existeixen, de fer pa, una començant amb un preparat deshidratat, farina i aigua, i l’altra fent una massa àcida o sourdough starter amb farina i aigua. El diagrama mostra pels dos casos, la fermentació de la massa de pa en dos passos, però podria ser en un sol pas també, depenent del resultat i del tipus de pa que busquem.

La nomenclatura és àmplia, variada i a vegades confosa. Aquí he indicat la que a mi em serveix reflectint algunes de les repeticions o contradiccions de termes que m’he anat trobant.

La diferència bàsica entre un ferment fet amb iniciador biodinàmic deshidratat o un altre, com per exemple el San Francisco, i una massa àcida o sourdough, és que aquesta última generalment es fa amb farina i aigua, sense afegir cap iniciador o llevat de forner o massa mare deshidratada.

Un iniciador com el biodinàmic assegura un origen net dels llevats i unes soques diverses. El preparat San Francisco refereix a un bacteri identificat d’aquella àrea, lactobacillus sanfranciscensis, que aporta les seves característiques úniques quan el fem servir. Tot i que es va descobrir a San Francisco es troba a molts altres llocs. Cada àrea té els seus microorganismes predominants i podem entendre fàcilment que els microorganismes de la ciutat de Barcelona presenten una salut diferent de la que trobem en els eixams de les abelles d’un camp biodinàmic. Cada racó de món ofereix una predominança i combinació de llevats i bacteris única.

Avui en dia, “massa mare” és un terme de moda. Tothom fa pa amb massa mare o llevat natural, però no totes les masses mare són bones masses mare. Moltes vegades podem trobar pans fets amb massa mare als quals se’ls ha afegit llevat de forner, o fets amb una massa mare que va ser iniciada amb llevat de forner. Sigui com sigui, sempre que com a mínim, el pa fermenti per llarg temps a la temperatura adequada, trobarem una sèrie de transformacions beneficioses per a nosaltres. Com més diversos siguin els nostres llevats i bacteris, més temps permetrà fermentar el pa i, a part de fer-lo més amable per al nostre aparell digestiu, hi trobarem sabors i textures úniques i es conservarà més temps. Es poden fer pans amb fermentacions ben llargues, 18h-24h o més, depenent dels ingredients utilitzats, les condicions ambientals, tècniques emprades i objectiu cercat.

Com veiem, hi ha moltes variants a l’hora d’escollir els ingredients inicials, els processos d’alimentació, les coccions, etc., i si els tenim en compte podrem gaudir de sabors genuïns i beneficis òptims per a la nostra salut.